Ciències del món contemporani

Notícies sobre ciència i tecnologia

Alien Gases in Our Atmosphere 13 desembre 2009

Classificat com a: ciència, general, medi ambient, univers, ésser humà — Antonio Rodríguez @ 22:05
Tags: , ,

Because what we have been taught in class, this does not surprise me at all. Moreover, what surprises me is that this is a new and important fact.
We know that “all the atoms come from the stars.” Therefore, if everything comes from the stars, the gases come from beyond our planet, and all that comes from space.

But if they are scientists who, after a while of research have published these facts, it is because really a discovery. I guess.

In fact, they were not even looking into that, because they took for granted, as previously thought since 1950 that the atmosphere had been created from eruptions and reactions, as on other planets. What the researchers were actually studying was the isotope ratios of the gaseous elements krypton and xenon.

In the news I do not see really what this discovery is about than previously thought. So it seems that what we have learned and scientific developments that they bring us, do not go in full consistency.

.

By Phil Berardelli
ScienceNOW Daily News
10 December 2009

The next breath you take could have come from beyond Pluto. Researchers studying the composition of ancient gases trapped in deep wells in New Mexico have found convincing evidence that some of our planet’s atmosphere originated in the far reaches of the solar system. The discovery could change long-standing thinking about how Earth’s atmosphere evolved.

Since the 1950s, scientists have thought that as Earth congealed from the primordial cloud of dust and gases that also formed the sun and other planets, it trapped some of those gases within its mantle. Then, over hundreds of millions of years, volcanic eruptions returned the gases to Earth’s surface, where gravity kept them from drifting off into space. The mixing of these gases–along with the oxygen and other molecules added by life–created the atmosphere we have today.

A reasonable idea, at least until researchers began collecting samples from the New Mexico wells several years ago. Their original purpose was to study the pristine bubbles of volcanic gases trapped underground for billions of years. These bubbles had never made it to the surface before and therefore remained uncontaminated by the modern atmosphere. In particular, the researchers were studying the isotope ratios–or the comparative abundances of the different forms of a particular element–of the gaseous elements krypton and xenon.

The krypton and xenon isotope ratios in the gas samples provided a surprising result: They did not match the ratios found in the primordial cloud that spawned the solar system. Those ratios persist today in the solar wind and have been measured by satellites. Instead, they matched the ratios contained within certain types of meteorites that formed 4.5 billion years ago at the beginning of the solar system, which have been measured from meteorites that have landed on Earth. The conclusion, the team reports today in Science, is that part of Earth’s atmosphere must have arrived after the planet had fully formed–possibly carried by comets that hit the planet and whose ice would have evaporated upon impact, leaving water vapor and traces of krypton, xenon, and other elements in the atmosphere.

“This was an unexpected find,” says isotope geochemist and co-author Christopher Ballentine of the University of Manchester in the United Kingdom. “The first gases captured by the Earth and trapped in its interior cannot [have contributed] to the gases now in the atmosphere,” he says. “This means the atmosphere arrived far later than expected.” To confirm that comets contributed to the atmosphere, scientists will need to analyze the krypton and xenon isotope ratios in the cometary samples recently captured by NASA’s Stardust mission, says geochemist and lead author Greg Holland, also at Manchester.

The data the researchers have collected on the krypton and xenon isotope ratios are “superb,” says physicist Bob Pepin of the University of Minnesota, Twin Cities. “They’re of a quality not seen before.” But Pepin notes that when early Earth was struck by the cataclysmic impact that resulted in the formation of the moon, primordial gases in the mantle could have been completely released to the atmosphere, leaving behind no evidence that they had ever existed there. So until new work can model the exact process involved, Pepin says, “the jury will probably stay out.”

 

Ossos polars caníbals? Sí, però no pel canvi climàtic 13 desembre 2009

Classificat com a: ciència, medi ambient, ésser humà — Antonio Rodríguez @ 21:27
Tags: ,

Mireu fins on diuen que està conduint-nos el canvi climàtic. Aquestes imatges van ser i són utilitzades com a símbol dels activistes ecologistes pel Cim de Copenhage, però fins a quin punt són certes?

Jo mateix m’ho vaig creure fins que, buscant informació addicional, vaig trobar el següent enllaç: http://www.rtve.es/noticias/20091210/osos-polares-canibales-no-cambio-climatico-su-naturaleza/305314.shtml, el qual explica que aquest comportament és instintiu degut a que si maten i es mengen els fills (no necessàriament seus), les femelles voldran tornar a reproduir-se (aparellar-se). Tot i això, els científics nord-americans no neguen les dificultats dels ossos polars degut al escalfament, cosa que pot agreujar el problema perquè els fa passar gana, però el que s’hagi utilitzat com a demostració del canvi climàtic és erroni.

Això ens pot servir per veure que les coses no són els que ens diuen uns interessats en una part de la veritat, sinó que hem de buscar més a fons.

Trobo bé que facin servir imatges impactants per cridar més l’atenció pel canvi climàtic, però utilitzar unes imatges per demostrar una cosa quan això no es veritat, fa que perdin tota la possible versemblança que se’ls podia donar en primer moment, fent així que baixi el interès per aquell problema ja que ens enganyen a la seva voluntat.

Notícia primera:

ELMUNDO.es | Madrid

Es uno de los símbolos de la cumbre de Copenhague. Y estas espectaculares fotografías muestran hasta qué punto el calentamiento global está afectando al oso polar.

Las imágenes, ofrecidas por la agencia Reuters, muestran a uno de estos animales devorando a un osezno tras matarlo. Las fotos fueron realizadas el pasado 20 de noviembre a unos 300 kilómetros de Churchill, al norte de Canadá.

Debido al deshielo del Ártico, se están derritiendo extensas zonas en las que estos depredadores solían cazar. Un estudio estadounidense asegura que la población de osos polares se ha reducido en los últimos años por el impacto del cambio climático, que está convirtiéndolos en caníbales de su propia especie.

Esta especie es la más carnívora de todos los osos aunque durante el verano ártico consumen algunos vegetales. A pesar de que pueden nadar, capturan la mayor parte de sus presas en tierra o en hielo.

Normalmente cazan focas y ballenas, como la beluga, cuando éstas abren agujeros en el hielo para respirar. Durante el verano rastrean el aire con su poderoso olfato, a la búsqueda de crías de foca resguardadas en cámaras bajo el hielo. También pueden llegar a alimentarse de morsas o incluso van a la búsqueda de zonas donde anidan aves marinas para proveerse de huevos y pollos.

 

¿El Gran Colisionador podría desencadenar el fin del mundo? 12 desembre 2009

Classificat com a: ciència, general, medi ambient, univers — Antonio Rodríguez @ 21:00
Tags: , ,

Ja sabreu de l’existència del Gran Col·lisionador d’Hadrons (Large Hadron Collider o LHC en anglès), situat a 100 metres sota terra entre França i Suïssa i que es va posar en funcionament el 10 de setembre de 2008. Pocs dies després es va espatllar i no va ser fins a mitjans de novembre d’enguany que va reiniciar el seu funcionament, per aturar-se a principis d’aquest mes per la pèrdua dels 18.000 Volts necessaris pel seu funcionament.

Doncs bé, des de molt abans de la seva posada en marxa van saltar les alarmes degut als seus riscs, que fins i tot deien que podia destruir el món. Com podreu llegir a la notícia, es van fer moltes i molt diverses especulacions sobre la catàstrofe que podria causar aquesta gran màquina, que per d’altra banda pot ser molt útil per conèixer l’origen de l’univers i tot el que això comporta.

Ja se sap que amb qualsevol cosa important sempre hi ha gent a favor i gent en contra, i cadascú té els seus arguments. Aquí podríem entrar al tema de les opinions, creences, creences justificades, etc. Però el que hem de saber és que, com es diu a la notícia, hi ha el coneixement científic i les suposicions dels anti-LHC. Tot això no es ni blanc ni negre, sinó que el propi equip del Gran Col·lisionador ha explicat que sí es produiran alguns forats negres, però totalment inofensius. A partir d’aquí podem començar a espantar-nos lleugerament, bàsicament perquè no tenim els coneixements necessaris com per saber i determinar què provocarà això dels “forats negres inofensius”. En un primer moment diem: “forat negre que absorbirà tota la matèria del seu voltant fent-se cada cop més gran sense parar, fins destruir-ho tot”, perquè pel que sabem el forat negre fa això, no evaporar-se.

En definitiva, haurem de creure’ns més la banda que pot argumentar-ho amb fets científics (tot i que no com a veritat absoluta ja que no dirien les parts dolentes d’aquest fet), i estic totalment d’acord amb la conclusió de la notícia creient que la part positiva d’aquest experiment és molt major que el risc que comporta, perquè són aquells que ho fan els que també estan a la mateixa situació de perill que la resta de la població, i no ho farien si sabessin que destruirà l’univers.


SERGIO PARRA, www.genciencia.com 24 DE NOVIEMBRE DE 2009

A rebufo del interés que muchos lectores han manifestado en los comentarios de la noticia de la reactivación del Gran Colisionador de Hadrones del CERN, interés que se centraba básicamente en destrucciones masivas, el fin del mundo y demás, vamos a profundizar un poco en esos supuestos peligros. ¿Hasta qué punto son infundados?

Los más agoreros acerca de las consecuencias del LHC siguen la misma lógica de los que afirman que la física se asocia con las bombas atómicas; la química, con los pesticidas; y la biología, con los ensayos clínicos con animales y con aberrantes mutaciones genéticas. Es decir, basan su razonamiento en el miedo.

Periódicos gratuitos como los que se distribuyen por la calle o el metro llegaron a publicar titulares como El laboratorio LHC tiene un 75 % de probabilidades de extinguir la Tierra. Lo entiendo, explicar para qué sirve el LHC no es fácil, pero recurrir a la imaginería de la ciencia ficción para hablar destrucciones cósmicas sí es una noticia impactante para el lector medio.

Las posibles catástrofes que podría desencadenar la activación del LHC, dejándonos invadir por el síndrome de Frankenstein, son:

-La creación de un agujero negro inestable que acabaría engullendo todo el planeta Tierra y, luego, probablemente, el Sistema Solar. Algo así como una voraz aspiradora astronómica. Incluso en el documental Cuatro formas de destruir el mundo, ésta era una de las formas que se ilustraban con todo lujo de detalles, al modo de las películas de desastres de Hollywood.

-La creación de materia extraña supermasiva que convertiría el planeta en una estrella de neutrones sin vida alguna.

-La creación de monopolos magnéticos que pudieran catalizar el decaimiento del protón y, por lo tanto, la disolución de la materia.

-La activación de la transición a un estado de vacío cuántico. Aunque suena ininteligible, confiad en mí: es algo muy malo.

Científicos de todos los países del mundo han tenido la paciencia demostrar lo improbable que resulta que ocurra alguno de estos desastres. Agujeros negros sí se producirán, pero serán diminutos y apenas durarán una fracción de segundo antes de evaporarse.

Y, por otra parte, nuestro planeta está continuamente expuesto a fenómenos naturales similares o incluso más agresivos que los augurados para el LHC; por ejemplo, los rayos cósmicos que alcanzan cada día a la Tierra han producido ya el equivalente a un millón de eventos LHC.

Según los científicos, pues, el riesgo de genocidio por parte del LHC es despreciable. Pensadlo: ¿miles de científicos de varios países del mundo colaborarían en un proyecto que podría destruirles a ellos mismos, a sus familias y a todos a cuantos les cayeran más o menos bien? Y si no es así, todo pasará tan deprisa que tampoco nos daremos cuenta de ello. En un abrir y cerrar de ojos, plop, nos esfumaremos. Y a otra cosa, mariposa.


 

¿Y si la cura del cáncer ya existe? 2 desembre 2009

Classificat com a: ciència, ésser humà — mangu13 @ 20:23
Tags: ,

…..Vivia busca la efectividad contra la leucemia de medicamentos ya a la venta

http://www.elpais.com/articulo/carreras/capital/humano/cura/cancer/existe/elpepueconeg/20091129elpnegser_5/Tes


Resum noticia

CRISTINA DELGADO 29/11/2009

La noticia tracta d’un grup d’especialistes que han format una empresa anomenada Vivia que investiga cures contra diverses malalties, com per exemple el càncer. Aquesta té la peculiaritat que no investiga noves cures, sinó, a partir de medicaments que ja estan al mercat dedicats a altres malalties, tracten de trobar la guarició d’altres malalties.

Trobo que això és molt positiu, ja que, en temps de crisis, quan s’investiga des de cures que ja existeixen i que poden tenir aplicació real, s’estalvia un la inversió de grans capitals en investigacions i producció de nous medicaments. A més, aquest aprofitament va ser finançat en 14 milions de dòlars i ha aconseguit alguns tractaments contra casos específics de càncer, cosa que indica que la activitat és rentable i que té futur.

Aquest article reflexa la mentalitat del reaprofitament, que està agafant molt força gràcies a l’extensió de la sostenibilitat, en aquest cas aplicada a la medicina.

Andrés y Joan Ballesteros, creadores de Vivia Biotech

Per a més informació (enllaços)

http://www.viviabiotech.com/index.html

 

Un mapa amb els 50 anys d’exploració espacial 15 octubre 2009

Classificat com a: univers — Antonio Rodríguez @ 20:41

Això no és cap notícia sobre la qual faré un comentari, sinó una dada curiosa amb una imatge interessant sobre la investigació espacial durant els últims 50 anys publicat per la National Geographic.

sondas

.

La gente de National Geographic ha combinado las cerca de 200 misiones espaciales realizadas por el hombre, tripuladas o no, para crear una imagen fascinante. De las docenas de sondas lanzadas en los últimos 50 años, unas pocas han logrado pasar el cinturón de asteroides; un puñado han acabado lanzadas al propio sol; y sólo unas pocas escogidas han llegado a los lugares más lejanos del sistema solar. No dejes de asomarte a la imagen tamaño póster aquí.

 

Dos naves de la NASA impactan contra la Luna para buscar agua 13 octubre 2009

Classificat com a: ciència, general, univers — Antonio Rodríguez @ 18:47
Tags: , ,

La NASA ha impactado con éxito hoy las dos naves de la misión LCROSS contra la superficie de la Luna, según ha confirmado la agencia espacial estadounidense. El objetivo de esta misión es detectar la presencia de agua helada en el satélite mediante el análisis del material levantado tras el impacto. El descubrimiento de suministros de agua en la Luna facilitaría su exploración y el establecimiento de bases humanas estables.

Nave LCROSS despues de la separación de Centauro.

La NASA ha guiado al Satélite de Observación y Detección de Cráteres Lunares (LCROSS, por sus siglas en inglés: Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) y a su cohete impulsador Centauro hacia el polo sur lunar, concretamente al cráter Cabeus. Allí Centauro ha impactado primero, lo que ha generado un penacho de polvo y sedimentos que se a elevado hacia el cielo.

A corta distancia, la nave principal de la misión LCROSS fotografió la colisión y luego voló justo a través del penacho de polvo. Los espectrómetros ubicados a bordo de la nave analizaron el penacho iluminado por la luz solar en busca de señales de agua o moléculas de hidróxido (OH), sales, arcillas, minerales y otras sustancias.

Después ha sido el turno de la nave principal. Unos minutos después del “alunizaje” del cohete Centauro, el satélite LCROSS, de 700 kilogramos de peso, se estrelló en un punto cercano, generando otro penacho de polvo, aunque más pequeño, sobre la orilla del cráter Cabeus.

El Telescopio Espacial Hubble, el Orbitador de Reconocimiento Lunar (LRO, por sus siglas en inglés), y cientos de telescopios grandes y de multitud de aficionados han seguido desde la Tierra la evolución del impacto.

“Si hay agua allí, o algo igualmente interesante, lo encontraremos”, ha explicado Tony Colaprete, del Centro Ames de la NASA e investigador principal del proyecto. Los científicos confían en procesar pronto los datos y comunicar en breve los resultados.

La localización de agua en forma de hielo en la Luna, mediante el análisis de los penachos de polvo y sedimentos, sería un descubrimiento que podría ayudar a garantizar el suministro de agua en las futuras misiones al satélite.

.

.

Comentari:

Aquesta notícia parla sobre la recerca d’aigua a la Lluna. L’article comenta les fases que han seguit per intentar saber si hi ha aigua a la Lluna. Primer de tot explica el procés que han seguit. La primera cosa que ha fet la NASA, ha estat guiar  a un satèl·lit  i el seu coet impulsor fins la Lluna. Seguidament han fet impactar el coet impulsor contra la Lluna i amb la pols que s’ha generat, el satèl·lit, situat a pocs metres, ha buscat diferents senyals d’aigua i diversos components minerals. Després han fet el mateix amb una altra nau. Per últim l’investigador principal del projecte assegura que si hi ha alguna cosa segur que la trobaran. A mi aquesta recerca em sembla útil ja que si trobessin aigua allà podria ser que hi hagués vida i per altra banda no caldria subministrar aigua de la Terra fins la Lluna si en un futur es volen construir bases estables.

.

Fet per: Victor Martínez

 

El telescopio Herschel revela fábricas de estrellas en la Vía Láctea 12 octubre 2009

Classificat com a: ciència, univers — pabloarmengod @ 21:51
Tags: , ,

El telescopio Herschel de la Agencia Espacia Europea (ESA) ha descubierto espectaculares imágenes de nubes de gas frío que muestran una inesperada actividad de formación estelar. La región, úbicada en la constelación de la Cruz del Sur, es oscura y gélida, y está salpicada de fábricas de estrellas.

Herschel está preparado para observar longitudes de onda infrarroja más lejanas, lo que permite a los astrónomos realizar importantes observaciones dentro de los procesos fundamentales para la exploración del cosmos.

“La mayor ventaja del telescopio Herschel es que su sensibilidad permite ver cosas que están fuera del alcance de visión de otros telescopios, como el Hubble”, revela la institución. La intención del telescopio es estudiar amplias regiones de la Vía Láctea en combinación con el modo de escáner ‘Spire-Pacs’, uno de los tres instrumentos del Herschel que pueda trabajar independientemente. La misión está destinada a realizar operaciones rutinarias durante las próximas semanas.

Matt Griffin, catedrático de la Universidad de Cardiff y responsable de la investigación asegura que “la cobertura de la longitud de onda que han logrado nos permite recibir información detallada sobre los cambios físicos en su objeto de estudio”.

El satélite Herschel, de 7.5 metros de altura y cuatro metros de ancho es el telescopio infrarrojo más grande jamás lanzado. Su espejo primario de 3.5 metros de diámetro es seis veces más grande que el de su predecesor ISO, lanzado por la ESA en 1995. Está diseñado para estudiar alguno de los objetos más fríos del espacio, en una región del espacio electromagnético prácticamente inexplorada.

Herschel fue lanzado al espacio el pasado 14 de mayo y está diseñado para captar señales del infrarrojo lejano y estudiar algunos de los objetos más fríos del Universo. Para que esa captación sea posible, además del espejo ligero de carburo de silicio (en total pesa sólo 320 kilos) lleva a bordo unos detectores enfriados hasta temperaturas de 271º C bajo cero (con 2.000 litros de helio).

.

Comentari

Aquest artícle ens mostra un claríssim exemple del que és la tecnociencia. És el satèl·lit més gran que s’ha llançat a l’espai. Per això, primer de tot, s’ha de disposar dels fons monetaris suficients, i a través d’aquest gran avanç tècnic, es descobreix un gran avanç també per a la ciencia. La conclusió és que la tecnología i la ciencia van lligades.

.

Fet per: Pablo Armengod

 

Idees de “Les condicions ambientals que determinen el tamany de les estrelles” 12 octubre 2009

Classificat com a: ciència, univers — mangu13 @ 21:44
Tags: ,

Aquest text publicat el 9/10/09 per Jorge Franchín a www.amazings.com/ciencia/noticias/091009a.html tracta d’un equip internacional d’investigadors, la CSIRO, que ha desmentit una de les teories sobre com es formen les estrelles que durant més temps s’havia mantingut.

Aquesta teoria, que durava des dels anys 50, afirmava que la matèria que formava estrelles massives (més grans que el tamany del sol) era proporcional a la que formava les livianes (iguals o més petites que el sol).  Aquests investigadors han descobert que formació d’aquestes no és aleatòria, sinó que hi ha condicions físiques de les galàxies que afavoreixen la creació d’un tipus d’estrella o un altre. El procés ha estat medir la quantitat de llum d’una població d’estrelles, i fent unes correccions amb les edats d’aquestes, comparar la massa inicial de l’estrella amb la del total. Aquest procés l’ha utilitzat l’equip d’investigadors en altres galàxies i han observat que les proporcions entre les masses de les estrelles eren diferents.

Trobo molt interessant la notícia sobretot pel fet que s’ha falsejat una teoria que des de feia mig segle tothom la creia sense dubtar. Al llarg de la història s’han anat desmentint lleis o teories que estaven presentades com a veritats universals i en l’època actual segueix passant. Això ens indica la relativitat de les normes que estan imposades i que, segurament, moltes coses que creiem en el dia d’avui, seran falsejades el dia de demà.

.

Fet per: Pere Minguell

 

Caza y captura de un asteroide que chocó con la Tierra 12 octubre 2009

Classificat com a: ciència, univers — Antonio Rodríguez @ 21:30
Tags: ,

Enllaç a la notícia completa publicada al diari El País el dia 23/03/09 per MALEN RUIZ DE ELVIRA: Cliqueu aquí

Comentari:

Tot i que aquest asteroide no era de grans dimensions com per produir danys al planeta, trobo que aquest fet és important perquè va ser la primera vegada que es va detectar l’aproximació de l’objecte a la Terra i això va permetre observar-lo i prendre les adients precaucions.

No és només això, sinó que fa pensar que tot i que estem protegits de xocs com aquests gràcies a la nostra atmosfera, segueixen existint un munt d’asteroides i altre objectes circulant per l’espai, i potser allò que ens protegeix de les minúcies com aquesta no és suficient per protegir-nos d’un asteroide d’uns insignificants 500 km de diàmetre o fins i tot de 1000 km, com el de Ceres, doncs hem de tenir en compte que el de la Terra és de 12756 km. Possiblement un asteroide d’aquestes grans i a la vegada petites dimensions causaria una catàstrofe al nostre planeta.

L’asteroide de la notícia,  anomenat Almahata Sitta, tenia tant sols cinc metres de diàmetre i van caure fragments a Sudan, segurament capaços de matar a algú si aquest fragment  li caigués al cap.

Així doncs, què podria provocar un asteroide de només 100 vegades el diàmetre del Almahata Sitta impactant contra la Terra, com per exemple el que sembla ser que impactarà sobre la Terra l’any 2012, any en el que va ser predit la fi del món segons el calendari maya?

.

Resum de la notícia:

Tras detectar un pequeño asteroide que impactaría con la Tierra 19 horas después de su avistamiento, astrónomos de todo el mundo unieron sus esfuerzos para observarlo, analizarlo y predecir el lugar de su entrada en la atmósfera, donde esperaban que resultara pulverizado.

Estábamos ante una persecución casi policial que nos daría información en tiempo real de este fenómeno. El asteroide entró sobre Sudán, y el resplandor y el ruido fueron observados por algunos habitantes, además, como es lógico, por diversos aparatos de medida.

Tras el choque, se recuperaron 47 meteoritos, que eran fragmentos del asteroide original, y que    sobrevivieron al impacto por sus extrañas características.

Esta es la primera vez que se documenta un impacto cósmico desde el principio hasta el final, la primera vez que se relaciona directamente un cuerpo celeste con un meteorito y se confirma una predicción de impacto en la Tierra.

El asteroide ha sido bautizado como Almahata Sitta, y medía unos cinco metros de diámetro. Los fragmentos encontrados son de un tipo muy raro y tan frágil que no existían meteoritos en las colecciones.

Se estima que los 47 fragmentos recuperados hasta ahora (con un peso total de 3,95 kilogramos) representan sólo el 0,005% de la masa inicial en su entrada en la atmósfera.

.

Aquí deixo un video simulant un xoc d’un asteroide de 500 km de diàmetre relacionat amb la fi del món el 2012:

.

.

Fet per: Antonio Rodríguez

 

Bosses de plàstic: entre fum i ciència 8 octubre 2009

Classificat com a: ciència, medi ambient — mangu13 @ 21:49
Tags: , ,

SINC // Adeline Marcos

España 11.09.2009 14:45

Enllac a la notícia: http://www.plataformasinc.es/index.php/esl/Reportajes/Bolsas-de-plastico-entre-humo-y-ciencia

Comentari i idees del text

La noticia que he publicat té com a titular “Bolsas de plástico: entre humo y ciencia” i va ser redactat per Adeline Marcos a la pàgina www.plataformasinc.es el 11.09.2009.

Aquesta tracta de la polèmica actual que s’ha creat al voltant del tema de les bosses de plàstic.

El text està dividit en l’opinió de diversos experts que van mostrant les seves respectives opinions al llarg de l’article. Crec que el que estan fent les empreses Carrefour i Eroski indica que aquesta estimació que el 2010 la meitat de les bosses de plàstic és perfectament possible cosa que trobo molt positiva vistos els nombrosos problemes mediambientals que produeix aquest producte: el llarg temps que triga a desintegrar-se (uns 400 anys), l’impacte sobre l’entorn…
Bosses de plàstic

Per altre banda, les paraules Enrique Gallego, director general de la Associació Espanyola d’ Industrials de plàstic, sobre el canvi de mentalitat de les empreses fabricadores de bosses de plàstic (unes 350) també són bastant optimistes ja que aquestes empreses estan començant a fabricar bosses reutilitzables. Enrique, a més a més, ressalta la importància d’educar a la població per tal que  tingui una consciència més ecològica ( a Espanya només un 10% de bosses es reciclen).

Això és indispensable per dur aquest canvi, ja que aquesta societat només és ecologista quan se li donen  facilitats per ser-ho. Poques persones s’espavilen per comprar bosses reutilitzables, casi sempre presents al costat de la caixa del supermercat, i usen bosses de plàstic ordinàries per simple comoditat.

Bolsas-de-plastico-entre-humo-y-ciencia_medium

Una altre cosa que m’ha sorprès ha estat la nova utilitat de les bosses de plàstic com a combustible a les centrals tèrmiques, ja que, segons la científica Rosario Benavente , el poder calorífic de les bosses és casi igual al del petroli. Això pot ser profitós, tot i que em pregunto quantes tones de plàstic s’han de cremar per aconseguir l’eficiència calorífica del petroli.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….Fet per: Pere Minguell